El concepte de nació és difícil de definir i l'article següent ens explica per què:
De què parlem quan parlem de nació?
“Ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació” Joan Fuster
Imaginem-nos que un capvespre, tot veient un debat per la televisió sobre la independència de Catalunya, un dels nostres fills ens demanés: pare, som una nació? Què li respondríem?
Descartant el sí o el no taxatiu, es podria optar per buscar en un diccionari el terme nació, llegir-ne la definició que s’hi fa i comprovar si Catalunya compleix, o no, els requisits definits. D’entrada, podria semblar adient fer servir el Diccionari d’Història Universal Chambers, editat per Edicions 62 l’any 1995. Tindríem un primer ensurt en veure que no hi ha cap entrada amb el mot “nació”; és fa difícil entendre que «nació» no sigui un concepte històric prou important per a no sortir en aquest diccionari. Es podria optar llavors per consultar el Diccionari d’Història de Catalunya, editat per Edicions 62 el 1992. Semblava una obvietat que aquí sí que s’hi trobaria una llarga definició, amb l’origen del mot, la seva evolució semàntica, les interpretacions que se’n fan actualment… Doncs, no, tampoc hi apareix la paraula nació. I l’entrada «nacionalisme» remet a catalanisme. Tampoc hi surt al Diccionario Oxford complutense de Historia Universal del siglo XX, editat per l’Editorial Complutense el 1998. La reacció podria ser: si no es troba aquest concepte en diccionaris històrics de referència, cal suposar que no es tracta d’un concepte històric? Serà psicològic, per allò del “sentiment nacional”? Serà antropològic, per allò de la identitat nacional? Serà sociològic, per allò del poble? O potser econòmic, per allò de la riquesa de les nacions d’Adam Smith? Es pot fer un darrer intent i, via Internet, es pot consultar l’Enciclopèdia Britànica i…, després de definir-la com a «people», remet al mot nacionalisme. Serà la nació utilitzant els termes de Hobsbawm, una realitat inventada, o una comunitat imaginada, com afirma Benedict Anderson, i per això no té cabuda en diccionaris d’«història»?
Com poder, doncs, respondre la qüestió plantejada si no es té clar de què parlem en fer servir la paraula nació? Quin sentit pot tenir afirmar, o negar, que Catalunya, o Espanya, o…, és una nació?
No podem, doncs, fer un resum o una ressenya de com defineixen aquests diccionaris el terme nació. Ens queda, tanmateix, l’opció de preguntar-nos per què no hi apareix. La bibliografia que es mostra al final ens ha servit per elaborar tot un seguit de qüestions el conjunt de les quals, potser, explica aquest buit. No s’aspira, doncs, tant a definir el concepte de nació, com a esbrinar per què aquest concepte no apareix en els diccionaris d’història.
Segurament hi ha moltes maneres de realitzar, diguem-ne, aquesta recerca a l’inrevès: saber per què no hi ha… Una possible manera de presentar aquest procés és formular preguntes que presentin un ventall, el més ampli possible, de problemes. Vet aquí els que m’he plantejat.
Quan a París va rodar el cap del rei Lluís XVI, el crit que es va aixecar a la plaça fou “vive la nation!”. O sigui que la nació no és el rei. Això deu voler dir que la nació és el poble. Però, qui era a la França revolucionària el poble? El Tercer Estat? El Quart Estat? Tots?
Si l’ONU és l’Organització de Nacions Unides, per què només hi són representats els estats i no les nacions sense estat? És que estat i nació són sinònims? També el seu precedent, el primer intent pràctic d’organització internacional incorporada al Tractat de Versalles (1919) es deia Societat de Nacions.
El trofeu de les sis nacions és una competició de rugby entre Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les, França, Itàlia i Irlanda. No tenen Gal·les i Escòcia selecció pròpia de futbol? I no juguen els de Belfast en la selecció de rugby d’Irlanda i no en la d’Anglaterra? Per què a Espanya no podria passar el mateix?
Israel és una nació o un estat? Quan no existia l’estat actual d’Israel, existia la nació jueva? Per a l’existència d’una nació és imprescindible l’existència d’un territori? Coincideix la nació jueva amb els límits de l’estat d’Israel? On existeix la nació kurda? En el pobles nòmades, la nació viatja amb ells? O els nòmades no poden constituir-se en nació? És un problema de territori o d’estat? És la nació un projecte polític que té com a finalitat que un poble pugui, mitjançant la sobirania nacional, formar un estat propi? Si no es té aquest projecte ja no podem parlar de nació?
Sovint es tendeix a identificar una cultura amb un poble i un territori. Però aquesta identificació, no és originada en el context de la creació dels estats-nació i del colonialisme, un moment en la història d’occident obsessionat per la delimitació i creació de fronteres i pel repartiment del món entre els estats poderosos? És que els pobles són homogenis i la cultura només està feta de consens? O és que acceptem el determinisme del territori?
Hi ha nacions a les quals s’hi pot «entrar» i se’n pot «sortir». Hom pot decidir ser francès o britànic si un en té la determinació i la voluntat. A d’altres, només s’hi entra per naixement: hom no pot «decidir» ser alemany o serbi o croat, perquè es «neix» alemany, serbi o croat. De fet, els fills dels xilens nascuts a la regió de Valdivia, si són d’ascendència alemanya, descendents dels emigrants alemanys que hi van anar a finals del segle XIX, obtenen immediatament el passaport alemany al consolat més proper. En canvi, un turc de Kreutzberg de la segona generació nascuda a Berlín, tercera des que el seu avi hi va emigrar, tindrà les dificultats més grans per arribar a ser membre de la “nació alemanya”. Per què no es deixa votar als alemanys que són fills o néts d’immigrants turcs? El dret de vot té a veure amb la “puresa de sang” o amb el fet de formar part de l’ètnia “originària”? Només els qui formen part de l’”ètnia” originària tenen tots els drets de ciutadania?
Els colons que s’independitzaren d’Anglaterra i crearen els Estats Units, van deixar de ser anglesos i esdevingueren americans amb aquest acte polític? Varen deixar de pertànyer a una nació per passar a pertànyer a una altra? No compartien la mateixa llengua i cultura? Quan temps cal –i què ha d’esdevenir- per deixar “de ser” d’una nació i “sentir-se” que es forma part d’una altra? Només cal el sentiment? Si els EE.UU. són una nació, quin ha estat el procés de la seva construcció? No és, pel cap baix, curiós, que -en el cas que considerem que els EE.UU. siguin una nació- estigui formada per la barreja de successives onades migratòries d’arreu del planeta, menys dels qui n’eren originaris, que s’autoproclamen “nacions índies”?
Observem les fronteres dels estats africans; les línies tirades amb regla en un despatx de qualsevol ministeri d’un estat europeu, què separen? Té el mateix sentit parlar de nacions a Europa que a Àfrica? Pot sorgir una nació a partir de la creació d’un estat? En aquest context, hem d’identificar nació i ètnia?
Quan Alemanya estava dividida en Alemanya occidental i Alemanya oriental, es tractava d’una sola nació dividida en dos estats? Implica això que estat i nació no tenen per què ser coincidents? La guerra de Corea (1950-53) va comportar la partició de Corea en dos Estats: però no segueix existint una sola nació coreana? Quan Portugal pertanyia a la monarquia espanyola, era una nació? O ha esdevingut nació des que, cap el 1640, esdevingué independent? És, doncs, l’estat el qui crea la nació?
Afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l’Estatut. O sigui, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment clara, i que ha estat votada en referèndum. Què formen, llavors, el Rosselló, la Franja de Ponent o d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears, és a dir, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació?. Qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l’Estatut de Catalunya, pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació? O s’ha de recórrer a la fórmula de confederació de nacions?. Però, els que es confederen no són els estats? Seria, doncs, Suïssa una confederació de nacions?
Per tal que existeixi una comunitat nacional, sembla condició necessària i suficient que ho cregui un nombre prou gran de persones durant un temps prou llarg. En el cas d’Espanya, no hi ha cap dubte que hi ha molta gent que creu, des de Cadis fins a Cadaquès, des del Cabo de Gata a Finisterre, que són espanyols i que Espanya existeix com a nació. Els qui afirmen que Catalunya és una nació, què els legitima per a dir que Espanya no és una nació? I viceversa, els qui diuen que Espanya és una nació, en què es basen per dir que Catalunya no és una nació? Si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, com hi cabrà una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació sigui la mateixa?
Quin paper hi juga l’atzar (les múltiples interaccions econòmiques i polítiques que es donen en tot procés històric) en la conformació dels espais nacionals? Imaginem que Bismarck hagués incorporat Àustria al Reich: voldria dir que actualment no existiria ni l’estat ni la nació austríaca? O només no existiria l’estat austríac?
Si la identitat nacional existeix, com l’experimenta l’individu? I la col·lectivitat? Si es tracta d’un sentiment, com argumentar en contra dels qui no ho senten? Si les persones posseeixen identitats múltiples, és a dir, pertanyen de manera simultània a cultures diferents i mantenen sistemes de normes i comportaments diversos que usen en diferents contextos o àmbits, quin sentit pot tenir parlar d’identitat nacional com si fos una unitat ben delimitada?
Per què els seguidors neo-feixistes dels equips de futbol anglesos fan onejar la bandera nacional? Es tracta d’un fenomen nou o és una mera prolongació de les velles formes de nacionalisme?. Segurament es tracta d’un fenomen no polític, tot i que pot ser i serà explotat pels polítics. No ofereixen cap solució política o de cap altre tipus perquè no pensen en termes de solucions. Què pretenen, doncs, els neonazis de l’Alemanya actual a qui no cal confondre amb els nacionalsocialistes originals? I per què, en el cas espanyol, només es fa onejar la bandera constitucional en unes determinades manifestacions i per uns determinats grups polítics?
Si el que defineix la cultura o cultures és la diversitat, no és una simple tautologia parlar de diversitat cultural? A més, qui defineix, qui controla i difon una determinada visió del món i n’exclou les persones i idees que no hi estan d’acord? És que la cultura només està feta de consens, d’homogeneïtats? No existeix a l’interior de cada “cultura” grups i segments socials que comparteixen uns determinats interessos, expectatives, costums, pràctiques i visions del món diferents dels proclamats pels sectors dominants? Què vol dir, aleshores, cultura catalana, o espanyola o finesa?
La paraula cultura existeix, es fa servir i té efectes. Posem els següents exemples: si identifiquem nació i cultura i considerem que Espanya és una nació, vol dir aleshores que catalans, bascos i andalusos tenim la mateixa cultura? Considerem, ara, que Catalunya és una nació. Qui forma part de la cultura catalana? Els qui parlen català i tenen una ascendència fins al rebesavi catalana? A més, qui diu i des de quina estructura de poder diu, qui és espanyol, català o basc? Si com opina Gellner només aquelles persones que comparteixen la cultura, és a dir, que formen una nació, poden constituir-se com a unitat política o com a estat, hauríem de deixar votar a les autonòmiques als castellans residents a Catalunya?
Si en lloc de definir la cultura segons els paràmetres dels grups socials dominants, de les classes hegemòniques, dels centres de poder, ho féssim segons la visió i percepció de les classes o segments socials subalterns (dones, obrers, immigrants sense papers…), hi hauria tantes diferències entre les cultures, per exemple, catalana i castellana? O catalana i magribina?
El sentit geogràfic que podien tenir les nacions en un cert moment, té sentit que el mantinguin en un moment de grans processos migratoris, de fluxos de capitals i mercaderies, de deslocalitzacions, de mundialització i de difuminació territorial? El sentiment de territorialitat, vigent durant segles en què la majoria de gent no sortia pràcticament del seu poble o comarca, es pot mantenir en un moment de gran nomadisme, de viatges massius…? La consciència de compartir espais comuns, interessos comuns, sentits i festes, segueix vigent en un món fet d’hibridacions, simulacions i fragments interconnectats en xarxa?
En un moment en què la cultura està cada cop més desterritorialitzada, amb un increment exponencial del volum i la velocitat de la transmissió d’informació i la difusió incontrolada de trets culturals, es pot seguir pensant en àrees culturals separades, en cultures autòctones i cultures forànies? No serà aquest debilitament del concepte de cultura el que ha fet emergir a primer pla el d’identitat? I no serà el debilitament de l’estat-nació el que ha convertit l’argumentació política i social en un discurs cultural i identitari?
Avui en dia vivim immersos en un capitalisme globalitzat, basat en la capacitat d’aquest sistema econòmic de funcionar en tot el planeta com si fos una unitat cada dia, i això significa que en aquest moment no hi ha una política econòmica nacional o una empresa que pugui ser independent del que està passant en la resta del planeta, entre d’altres coses perquè la globalització comença per la globalització del capital, la globalització financera (cada dia, en el mercat de divises, es canvien uns 3 bilions de dòlars, unes 3 vegades el PIB de l’estat espanyol). Per tant, el que s’esdevé en cada economia nacional depèn d’una sèrie de relacions econòmiques a escala mundial. Davant d’això, què hi ha darrere la pregunta de si som o no som una nació? La realitat estamental era típica de la societat feudal o de l’Antic règim: tindria sentit utilitzar el concepte d’estament en les anàlisis sociològiques d’una societat avançada el segle XXI? No s’esdevé el mateix amb els termes de nació i d’identitat nacional en un món globalitzat? O poden ser les reivindicacions nacionals i les polítiques de la diferència i el reconeixement estratègies defensives davant la possible uniformització i homogeneïtzació cultural del planeta?
Alemanya i Àustria parlen alemany; es tracta d’una única nació o de dues? Tots els països en els quals es parla anglès formen una sola nació? I els països àrabs, són una nació o són tantes nacions com estats? O només es pot parlar de nació quan s’aplica a aquelles societats que han experimentat/sofert un determinat procés històric més o menys relacionat amb les revolucions burgeses?
Seguint amb el tema de la llengua, existeix el belga? I el suís? I el canadenc? Sembla, doncs, que l’existència d’una llengua pròpia tampoc és imprescindible per constituir una nació.
El gir lingüístic ha reforçat la idea que essent la cultura bàsicament llenguatge compartit, llenguatge i idioma eren la mateixa cosa i que les fronteres d’un idioma o llengua eren les fronteres d’una cultura (de fet, només són les fronteres d’una literatura, i encara). Per tant, hi ha qui considera que compartir un llenguatge i un idioma són la mateixa cosa. Per què alguns nacionalismes (català, espanyol) han identificat fortament idioma i cultura, convertint-lo en un lligam gairebé indissoluble per mitjà d’un poderós discurs polític? En aquest cas, no tindríem la mateixa cultura catalans, valencians i baleàrics? Tots els països on es parla castellà, tenen la mateixa cultura?.
Sovint s’apel·la a la memòria històrica en la construcció nacional. Però no s’afirma que la història l’escriuen les classes dominants? A través de quins filtres s’han seleccionat uns esdeveniments, i no uns altres, qui ha ritualitzat algunes commemoracions, qui ha seleccionat uns personatges convertint-los en “pares de la pàtria” i n’ha rebutjat d’altres, qui ha considerat quins són els fets rellevants…? Per tant, qui i com es configura una memòria històrica? Memòria de què i de qui, a favor de què i de qui? No és curiós que tots els comtes i nobles catalans siguin “bons”, en canvi els senyors feudals de la resta del món siguin uns explotadors dels pagesos? És possible una història “nacional” exempta de mites? És possible fer història dins un estat plurinacional, o sempre les interpretacions estaran tenyides del color nacional al qual pertanyi l’historiador?
Per què algunes nacions no han pogut constituir-se en estats i altres sí (pensem en Escòcia, Gal·les, Catalunya, País Basc…)? Senzillament perquè algunes varen guanyar una guerra, com Portugal? I per què la varen poder guanyar? Per sort, per una determinada correlació de forces o d’aliances…? Quin paper hi varen jugar les corresponents classes dominants? Quan es parla de centralisme, per què uns estats ho són i d’altres han adoptat, d’entrada, el federalisme o la confederació?
Per què hi ha actualment a Espanya diferents sentiments identitaris? Com i per què durant el segle XIX, i en el marc del règim liberal, s’imposà la visió d’una Espanya única i es frustraren els projectes alternatius que propugnaven la construcció d’una Espanya plural? Per què no va poder ser realitat una Espanya que reconegués la diversitat d’identitats culturals, que era la desitjada per molts catalans, per molts demòcrates (els republicans federals), per bona part dels foralistes bascos, dels iberistes, dels provincialistes gallecs i per regionalistes de diferents territoris? Per què no ha estat possible configurar una Espanya que, tot i basar-se en lligams de solidaritat política, reconegués i fomentés les diferents identitats i tradicions culturals? Com va ser possible que el projecte inicial de construcció de la nació dels liberals, la nova nació dels ciutadans, derivés finalment en un discurs nacionalista espanyol, essencialista, que sostenia que la seva legitimació venia de la prèvia existència d’una vella i única identitat nacional espanyola, que alguns historiadors fan remuntar a l’edat dels metalls?
La definició clàssica de ciutadania es basa en la condició que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i han de complir les mateixes obligacions i respectar les mateixes lleis, i atorga als qui la posseeixen el dret de participar en el govern de l’estat. Però a l’actualitat, la presència d’un nombre elevat d’immigrants a la major part dels estats occidentals, i l’ampliació de la Unió Europea, fa que alguns qüestionin aquesta idea de ciutadania i es preguntin com s’ha de definir la ciutadania en el marc europeu. Què s’ha de fer amb els no ciutadans que viuen permanentment en estats europeus? Cal donar la ciutadania a aquests immigrants, o només cal ampliar els seus drets polítics? Caldria començar a plantejar una ciutadania política postnacional?
És possible parlar de multiculturalitat o d’interculturalitat sense fer referència a l’estructura social que organitza la diversitat en contextos socials concrets? Per què aquest interès a utilitzar aquests termes, quan totes les societats del planeta, des del paleolític, han estat interculturals, si per això entenem que han estat en contacte amb altres cultures? Si les cultures no són homogènies, ni impermeables, ni immutables, ni essències eternes, sinó que són flexibles, fluides, mutables, canviants, contingents, desterritorialitzades i policèntriques, com i on establir els límits, la frontera, entre una cultura i una altra per poder parlar de multi-culturalitat o d’inter-culturalitat?
Molts dels suposats conflictes culturals no són, en el fons, conflictes econòmics i socials, condicionats per l’accés desigual als recursos i al poder? Per què, doncs, aquest interès a disfressar els problemes econòmics, polítics i socials amb fraseologia culturalista?
Aquestes són algunes de les preguntes que, parafrasejant Bertolt Brecht, es fa un obrer que estudia història.
Joan Campàs Montaner Publicat el 18 febrer 2013 a http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/18/de-que-parlem-quan-parlem-de-nacio/#more-1075
|
El individuo frente a la nación
A mitad de camino entre la historia y la teoría política, José Antonio Marina nos sumerge en los entresijos de la Revolución Francesa de la mano de don Nepomuceno, un cubano imaginario del siglo XVIII
¿Cómo lograr la felicidad del ser humano? Para el autor, los gobiernos sólo deben organizar la convivencia y ofrecer educación y buenas leyes
En “Los sueños de la razón” (subtítulo: “Ensayo sobre la experiencia política”), José Antonio Marina se vale de un personaje imaginario, don Nepomuceno Carlos de Cárdenas y Larchevêque-Thibaud (cubano, amante de las luces y cultivador de caña de azúcar, que viaja al París revolucionario del XVIII), para sumergirnos en lo que un pedante llamaría la intrahistoria de la Revolución Francesa. Pero el libro, además de contarnos en vivo y en directo el qué, cómo y quién de la Revolución –ambiente, acontecimientos, declaraciones, instituciones, personajes–, tiene su objetivo: ofrecer un particular curso de teoría política apto para todos los públicos que sirva para orientarse en el laberinto por el que hoy deambulamos con más pena que gloria.
Girondinos y jacobinos
A partir de la lectura sintomática de los hechos y textos de la Revolución Francesa, don Nepomuceno, con la inestimable ayuda de Johannes Frei, otro de los personajes del libro, llega a la conclusión de que los conflictos surgen por culpa del enfrentamiento de dos principios opuestos: por un lado, el girondino que cree que el fundamento del orden social es el individuo y que a partir de él hay que construir el edificio social; por otro lado, el jacobino que sostiene que la nación es lo fundamental. En otras palabras, mientras los girondinos afirman que la soberanía –esto es, la independencia y la autonomía– pertenece al individuo y la nación sólo tiene la misión de proteger ese derecho, los jacobinos consideran que la soberanía es de la nación y el individuo recibe de ella su cuota de autonomía. ¿Girondinos o jacobinos? ¿Individuo o nación? La respuesta es clara: hay que proteger al individuo de los excesos de la nación. En este sentido, el libro reivindica la libertad individual, los derechos del ciudadano y la dignidad del hombre. Y el libro critica el absolutismo y la tiranía de la nación sobre el individuo, así como la pretensión del Uno para decidir sobre la felicidad de los demás. ¿No habremos transferido el poder absoluto del rey a la nación?, concluye uno de nuestros personajes. Así las cosas, ¿cómo lograr la felicidad posible del individuo? Descartado el dirigismo, el gobierno debe limitarse a organizar la convivencia y ofrecer educación y buenas leyes. Y ello con el telón de fondo de un “modo ético de vivir” fundamentado en el derecho y el acogimiento a los débiles.
A mitad de camino entre la historia y la teoría política, “Los sueños de la razón”, al modo kantiano, detecta los indicios –“las marcas”, dice el autor– que posibilitan avanzar hacia el progreso y la dignidad del ser humano. De la Revolución Francesa –y la americana–, José Antonio Marina toma la idea de una democracia de individuos libres y autosuficientes fundada en el derecho.
Dos siglos después de la toma de la Bastilla, seguimos en ello. Y es que esa idea, como se puede comprobar a diario, es a un tiempo sencilla y compleja. Y revolucionaria en el mejor y más noble y liberal sentido del término. Idea que, aún hoy, es difícil realizar por culpa del proteccionismo político que nos quiere enjaular.
MIQUEL PORTA PERALES – La Vanguardia, 21/01/2004 |
El coste de la Revolución
Según los intelectuales de izquierda, que son todavía muchos, pero cuyo número parece que va ya de baja, la Revolución Francesa cuyo bicentenario estamos celebrando trajo al país vecino, y después a todo el mundo occidental, libertad, igualdad y fraternidad, en tanto que, según la historia, voluntariamente ignorada, no sólo costó más de dos millones de muertos a la “douce France”, es decir, tantos como los que perdió durante los conflictos bélicos más mortíferos de la historia —1914 y 1940—, sino que retrasó cuarenta y un años el advenimiento de una cierta libertad política y, desde luego, el de una mayor igualdad y fraternidad.
Se equivocó, pues, la autoridad de Sarrebruck (Alemania) cuando, hace un par de semanas, hizo retirar un cartel publicitario anunciando la semana del teatro francés de aquella ciudad. Cartel en el que aparecía Mariana, el símbolo de la Revolución Francesa, estrechamente abrazada con Napoleón. El cartel en cuestión reflejaba fielmente la historia: todas o casi todas las revoluciones acaban con dictadura y, por lo tanto, con cualquier intento de mayor libertad. El
cartel de Sarrebruck no quería anunciar otra cosa que la enorme absurdidad de toda revolución
Pero la Revolución Francesa no sólo fue absurda, como casi todas las revoluciones, sino que fue también la más sangrienta, cruel, devastadora e iconoclasta de todas las revoluciones modernas. Lo fue más que la revolución bolchevique y más que la revolución española de 1 936, cosa que el patriotismo francés ha intentando siempre ocultar. Hasta hace poco los horrores de la revolución se conocían mas por los libros de memorias de viajeros extranjeros. que a través de los propios historiadores franceses. Hemos tenido que esperar casi dos siglos para conocer, a través de una exhaustiva investigación efectuada por Reynaid Secher en los archivos, la monstruosa masacre ordenada por la Convención en La Vandée. Para ilustración del lector y como simple ejemplo —los hay a centenares— he aquí un extracto de documentos encontrados por Secher. Carta del general François Westerrnann: “Ya no existe La Vandée. Ha muerto bajo nuestros sables, con todas sus mujeresy sus hijos. Acabo de enterrarlos en los pantanos de Savenay. He aplastado los niños bajo los pies de mis caballos, masacrado las mujeres que ya no podrán tener más hijos. No he hecho prisioneros, lo he exterminado todo. Los caminos están llenos de cadáveres. Hay tantos que en algunos sitios forman pirámides”. (…) Memoria de Duquesnoy: “He incendiado
todas las casas y degollado a todos les habitantes que he encontrado”. Carta del alcalde de Angers: “En tres días hemos fusilado unos ochocientos bandidos y tirado sus cadáveres en el Loire”. El gran río francés se convierte así en el cementerio de todos aquellos que rehúsan los beneficios de la revolución.
Jean—Baptist Cearreir se enorgullece de hacer perecer así a ochenta sacerdotes enemigos de la revolución. Por qué continuar? La revolución, que tenía que traer mayor libertad a los franceses, les trae la pérdida de la libertad esencial, que es la vida. Y la revolución, que tenía que traerles la paz, les trae la guerra y la muerte. ¿Cuántos muertos en total? Nadie lo sabe exactamente, porque para los revolucionarios, la vida no cuenta. Según estimaciones, que no se consideran exageradas.las cifras son éstas: 400000 muertos en La Vandée, Bretaña, Normandía y La Gironda. 600.000 muertos en las guerras internas; un millón de muertos en las guerras napoleónicas; y. como propina, 45000 franceses muertos en la guillotina.
En total. los dos millones de muertos de que hablábamos al principio. ¿Quien se ha acordado de ellos en la gran conmemoración de París? Pero la revolución no sólo acaba con la libertad de vivir, sino con muchas otras libertades que son también vida: la libertad de prensa, libertad de enseñanza (se acaba prácticamente con la clausura de las escuelas religiosas, con el cierre de varias universidades, y con la desaparición de la escuela militar), libertad religiosa, también libertad de la mujer, libertad idiomática, libertad teatral y todas las libertades económicas (...) el derecho de propiedad y la economía de rnercado, quedarán seriamente afectadas, primero por un decteto de Mirabeau expropiando sin indemnización todos los bienes eclesiásticos, expropiaciones que luego se extendieron a los emigrados y a los condenados. Y segundo, por toda una serie de decietos obligando a les campesinos a declarar sus cosechas, a vender sus productos exclusivamente en los mercados públicos a unos precios primeramente fijados por la autoridad.
De todo lo cual., como es comprensible, surgió atraso, miseria y hambre.. (…)
Salvador Millet. La Vanguardia 26 julio 1989
|